L’aerolínia irlandesa Ryanair va ser la que més passatgers va transportar amb 57,7 milions de passatgers seguida d’easyJet amb 44,6 milions. Referent al nostre país, l’actual líder de vols de baix cost és la companyia  Clickair, que el passat any va transportar 6,3 milions de passatgers.

Un dels sectors directes més beneficiats ha estat el del turisme. Gràcies als vols de baix cost europeus, el turisme dins d’Europa ha sofert una crescuda considerable en els últims anys.

María Bertoni té 36 anys i va néixer a Buenos Aires (Argentina). És periodista i Llicenciada en Ciències de la Comunicació. Treballa a l’Àrea de Relacions Institucionals d’un organisme governamental (és responsable de l’elaboració de continguts online i offline). Té experiència laboral com editora i redactora en editorials i empreses generadores de pàgines Web.

En tot cas, em resisteixo a tancar el blog definitivament per fidelitat, respecte i consideració a la gent que continua consultant-l’ho i perquè crec que és un espai útil.

3. De quina manera va canviar la teva vida quan li van diagnosticar Alzheimer al teu pare?

No vaig prendre encara veritable consciència en el diagnòstic. En aquell moment, jo sabia que el mal d’Alzheimer era una cosa seriosa però mai em vaig imaginar el malson que realment provoca aquesta malaltia lligada a la bogeria.

Amb el temps, el patiment del meu pare va canviar la meva vida en més d’un sentit. Des d’un punt de vista pràctic, la meva rutina es va veure supeditada a les diferents conseqüències de la malaltia: des de la impossibilitat de deixar sol el meu pare a casa fins al seu ingrés definitiu a un geriàtric, passant pels nombrosos ingressos causats per la pèrdua de nivell de sodi, les pneumònies recurrents i les complicacions amb la sonda nasogàstrica.

Des d’un punt de vista més bé existencial, l’experiència amb el meu pare malalt em va ensenyar a distingir entre problemes vertaders i complicacions passatgeres, a valorar més la salut i la vida i, lamentablement, a confirmar les sospites sobre la incompetència del sistema de salut argentí. 

4. Com vas aconseguir adaptar-te a aquella nova situació?

No vaig aconseguir adaptar-me. Vaig enfrontar la situació amb la màxima lucidesa possible, pel bé del meu pare i també pel de la meva mare i el meu. També vaig intentar que la meva vida no quedés absorbida per la malaltia. Però no m’animaria a parlar en termes “d’adaptació”.

5. Consideres que en general els familiars dels malalts d’Alzheimer tenen pocs coneixements per cuidar-los?

Crec que quan la malaltia es declara cap familiar d’un malalt d’Alzheimer té els coneixements necessaris per enfrontar la malaltia, a no ser que ja hagi tractat amb algun altre pacient de característiques similars. En el millor dels casos, el que més ajuda és la paciència, el sentit comú, l’experiència (pròpia o aliena, d’algun conegut que hagi passat pel mateix) i, amb sort, l’assessorament de metges especialitzats i compromesos amb la seva professió.

6. Com era la relació entre pare i filla durant la seva malaltia?

L’evolució de la relació que vaig mantenir amb el meu pare va ser contradictòria. D’una banda, percebia que el vincle es deteriorava d’una manera trepidant (el meu pare li costava cada vegada més reconèixer-me i, de fet, ho va deixar de fer a partir de cert moment). Però, d’una altra banda, encara en les pitjors circumstàncies, quan l’abraçava o l’acariciava, ell em retornava l’abraçada i les carícies. Tenia la sensació de que ens lligava una sort de reconeixement epidèrmic que anava més enllà del que és cognitiu.

7. Podries dir-me alguna cosa especial que feies amb el teu pare quan estava sa i que vas deixar de fer per culpa de la patologia?

Res del que vaig fer amb el meu pare quan estava sa no ho vaig poder tornar a fer quan es va posar malalt. Ni tan sols mantenir una xerrada; ni compartir un passeig; ni gaudir d’un àpat junts. 

8. Et vas sentir culpable quan vas internar el teu pare al geriàtric?

La permanència del meu pare a casa nostra, encara que estigués acompanyat, posava en risc no solament la seva pròpia integritat sinó la de qui convivíem amb ell. La decisió d’internar-lo em va omplir de tristesa i de disgust, però no de culpa.

9. Què va ser el més dur que vas viure durant la malaltia del teu pare?

Assistir al maltractament generalitzat del que va ser objecte el meu pare per part de metges que es creuen professionals especialitzats.

10. Quin aspecte positiu has tret d’aquesta dura experiència?

Aquesta experiència m’ha ensenyat a valorar més la vida i la salut (sobretot la mental). També vaig aprendre que els éssers humans som més forts del que ens imaginem. I, per últim, vaig poder conèixer bé el meu entorn: diferenciar entre aquells familiars i amics que estan al nostre costat sempre o aquells que “desapareixen” en canvi en el pitjors moments.

Altra informació:

Podreu trobar l’entrevista a María Bertoni escrita en llengua castellana al seu blog, Mal de Alzheimer.

2. No vols tancar el blog per por a oblidar-te en certa manera del teu pare?

Ja tens un blog o estàs pensant en fer-te’n un? O potser no saps el que significa aquesta paraula?. Sí és així, ara t’ho explico. El blog (anomenat en espanyol bitácora i en anglès weblog) és un lloc web que crea una persona per difondre informació sobre un tema concret, opinions o idees personals. Qualsevol individu pot llegir el blog i pot opinar sobre el que l’autor ha escrit.

L’origen del blog es troba en els diaris personals que la gent escrivia antigament per “immortalitzar” la seva vida. Per tant, els blogs no deixen de ser els dietaris personals d’abans però publicats a la xarxa.

Us recomano que escolteu l’article sonor del Portal de la Societat de la Informació de Telefònica titulat “Blogs: un vistazo al fenómeno de moda”, perquè aprofundiu més sobre què és el blog (heu de clicar l’opció de descarregar arxiu d’àudio).El blog s’ha convertit en un fenomen de comunicació social molt important ja que permet que milers de persones interactuin entre sí. A més permet expressar-se amb total llibertat. Aquest fenomen té un impacte social cada vegada més elevat en tots els àmbits de la comunicació. Tant és així que existeixen blogs de tot tipus, com ara blogs periodístics, polítics, educatius o edublogs, empresarials, econòmics, etc. 

Blogs periodístics:

Els blogs han revolucionat el periodisme en la forma en la que es crea la informació, es difon i es rep. El professor de la Universitat Complutense de Madrid Jesús Miguel Flores Vivar parla en el seu estudi, “Els blogs en la reinvención del periodismo y los medios”, sobre el desenvolupament i l’expansió que té el blog principalment en el periodisme i en els mitjans de comunicació. També es pregunta si els blogs es poden considerar periodisme autèntic. Aquesta mateixa qüestió es planteja Próspero Román, periodista i professor de la Universitat Carlos III de Madrid, en el seu estudi: “Un acercamiento crítico a la consideración del weblog como género periodístico”.

El mes passat es va crear a Estats Units un nou diari, anomenat The printed Blog, que està compost exclusivament per blogs. Aquesta iniciativa pretén potenciar els diaris impresos i veure si el que funciona per Internet també funciona amb paper.

Alguns blocaires de renom són Juan Varela, que ha elaborat el blog de Periodistas 21, i Manuel M. Alemida, que ha elaborat el blog Mangas Verdes.

Blogs polítics:

Cada vegada són més els polítics que s’animen a crear un blog per expressar les seves idees, però sobretot per mantenir una relació més propera amb la ciutadania.

El blog de Lourdes Muñoz Santamaria, diputada del PSC-PSOE al Congrés, parla de la política però també ho fa d’altres temes com la societat, la comunicació,… i els blogs.

A Santamaria se li va acudir la idea d’impartir un taller de blogs als diputats del PSOE ja que hi ha polítics que no saben com entrar a la blogosfera. Tot seguit, podeu veure un fragment d’una classe del taller i escoltar les declaracions que fa la diputada sobre la posada en marxa d’aquest curs.

Blogs educatius (anomenats també edublogs):

El blog s’ha convertit en una eina de treball tant pels estudiants com pels docents. En el blog de la professora Tíscar Lara trobem un article, titulat “Blogs para educar”, en el que l’autora diu que el blog constitueix un nou model d’ensenyança cada vegada més utilitzat, però que no garantitza una major eficàcia educativa. Segons Tíscar Lara, “los blogs sirven de apoyo al E-learning, establecen un canal de comunicación informal entre profesor y alumno, promueven la interacción social, dotan al alumno con un medio personal para la experimentación de su propio aprendizaje y, por último, son fáciles de asimilar basándose en algunos conocimientos previos sobre tecnología digital.” L’autora comenta que la Universitat de Harvard va ser un dels grans motors que va introduir el blog a l’entorn acadèmic.

Alguns exemples d’edublogs són Edublogger Argento i Edublogs.  

Per concloure, veiem que el blog té sens dubte un paper creixent en la comunicació i a més és de gran utilitat per a la societat. Ara que ja coneixeu una mica més aquest fenomen espero que tots aquells que encara no tingueu blog no tardeu gaire en tenir-ne un!.

Em sembla molt interessant tractar aquesta patologia des del punt de vista dels familiars que tenen éssers estimats malalts, ja que l’Alzheimer és una de les poques malalties en les que pateix més el familiar i no tant el pacient. A mesura que la demència avança, l’individu es troba reclòs en el “seu món” i no pateix sinó que està tranquil. En canvi, els familiars pateixen perquè han d’aprendre a cuidar a una persona amb alzheimer i malauradament no tenen les pautes per fer-ho. També, viuen amb la tristesa de saber que els seus éssers estimats que estan malalts no podran curar-se i que arribarà un moment que no els reconeixeran.

Hi ha dues fonts d’informació que poden ser de gran ajuda per entendre la informació que hem donat fins ara. La primera, és la Societat d’Alzheimer de Canadà que ha elaborat un Manual destinat als cuidadors de malalts d’Alzheimer. Fonamentalment explica en què consisteix aquesta malaltia i de quina manera s’ha de cuidar a una persona que té aquesta patologia. És una font d’informació creïble i fiable, ja que si entrem a la pàgina web de la Societat d’Alzheimer de Canadà veiem que el document està redactat per una entitat legal i representativa. També, podem veure que la Oficina Nacional d’aquesta Societat està situada a Toronto (Canadà), per la qual això ja ens indica que aquesta font és fiable. A més, tenim la possibilitat de contactar amb aquesta associació per mitjà del correu electrònic o bé amb tots els seus departaments per si ens volem dirigir a algú en concret.

L’altra font d’informació a destacar és un reportatge sobre l’Alzheimer del programa de televisió Es posible, que s’emet a la cadena pública d’Andalusia Canal Sur 2. Aquest reportatge es basa en persones reals que tenen Alzheimer. Ens centrarem en el cas d’una dona que ens explica com va canviar la seva vida arran de la malaltia de la seva mare i com s’ha adaptat a aquesta nova situació. És una font fiable perquè es centra en testimonis reals i a més presenta la dimensió més humana d’aquesta patologia. 

Si algú té interès per aquest tema podeu trobar aquestes dues fonts a la meva compta de delicious personal. 

Per concloure, crec que les famílies de les persones afectades per l’Alzheimer haurien de tenir més suport per part de les associacions per la tasca tan dura i difícil que fan. 

Sabem amb total certesa que existeix més material gràfic i fílmic de la II Guerra Mundial que d’altres conflictes bèl·lics per la quantitat de llibres il·lustrats que s’han fet, documentals que s’emeten per la televisió, pel·lícules que estan en venta,… .

A finals de la I Guerra Mundial i principis de la II Guerra Mundial va nèixer el fotoperiodisme (conegut també com periodisme gràfic, periodisme fotogràfic o reportatge gràfic). És un gènere del periodisme que està vinculat a la fotografia, al disseny gràfic i al vídeo. Intenta posar l’ull de la càmera allà on hi ha una notícia. El fotoperiodisme s’ha desenvolupat especialment en conflictes polítics i bèl·lics, com ara la Guerra Civil Espanyola, la Guerra del Vietnam, la I Guerra Mundial i la II Guerra Mundial, entre d’altres.

L’etapa de màxima esplendor del periodisme gràfic es situa entre el període que va des del 1930 fins al 1950 degut als grans avanços tecnològics que va fer la fotografia de guerra. En la II Guerra Mundial els obturadors eren més ràpids per la qual cosa era possible aconseguir imatges en moviment. Els objectius de les càmeres eren més precisos. També van aparèixer noves lents de millor qualitat respecte a les existents. A més, el procés de revelat era més fàcil i pràctic comparat amb l’anterior.   

No obstant això, les fotografies i les filmacions de guerra encara tenien deficiències tècniques: excessius moviments de càmera, excessiu metratge, sobreexposicions, falta de continuïtat en les imatges, etc.

Van ser molts els fotoperiodistes o reportes gràfics que es van traslladar al camp de batalla per plasmar la cruesa de la II Guerra Mundial. Davant dels moltíssim fronts bèl·lics que estaven oberts era necessari augmentar el nombre de soldats. Per això, molts fotògrafs militars de combat van ser cridats per participar en la guerra, al mateix temps que havien de registrar-la. Van haver d’aprendre a ser autèntics soldats per sobreviure enmig del caos.

La II Guerra Mundial va comptar amb cèlebres reporters gràfics entre els quals destaquen Henry Cartier-Bresson, Robert Capa, W. Eugene Smith, entre d’altres.

Henry Cartier-Bresson: 

   És d’origen francès. És considerat el pare del fotoperiodisme.   Va començar la seva carrera fotogràfica amb la Guerra Civil. Entre el 1944 i 1945 va fotografiar la liberalització de París.

Robert Capa:

   És corresponsal de guerra dels Estats Units. Va començar la seva carrera fotografiant escenes bèl·liques de la Guerra Civil i també fotografiant la situació de la població civil. Però realment es va consagrar com a fotògraf quan va plasmar el desembarcament de Normandia (1944).  

Segons Capa, la fotografia consistia en “posar el cap, l’ull i el cor en un mateix eix”.

W. Eugene Smith:

És un dels millors fotògrafs del món. El seu primer gran treball el va realitzar com a corresponsal de la revista Life durant la II Guerra Mundial. Va cobrir la batalla de Saipán, de Guam i de Iwo Jima.  

Molts diaris i revistes de l’època van assolir credibilitat i reputació gràcies al material gràfic d’aquests reporters.

Per concloure, considero que la societat actual hauria de valorar el treball tan dur que van fer aquestes persones, ja que gràcies a elles mantindrem una etapa de la història fins a la posteritat.

L’altre dia navegant per Internet vaig anar a parar al blog de la Núria Pérez on vaig trobar un article que parlava precisament sobre els avantatges i incovenients del periodisme digital respecte al periodisme tradicional. M’agradaria aturar-me en aquest article per analitzar-lo amb més deteniment.

Per començar, crec que s’ha fet molt bé d’introduir el tema del que es parlarà, el periodisme digital en aquest cas, per situar a l’usuari. L’article és breu i concís i precisament en el mitjà d’Internet és necessari que el discurs sigui curt per facilitar la lectura a l’usuari. També, el text segueix una estructura clara, ja que està dividit en tres paràgrafs i desenvolupa poques idees claus, per la qual cosa l’usuari és capaç d’entendre el missatge de forma eficaç. En aquest article els enllaços estan usats correctament ja que no estan amagats sinó que es mostren d’entrada, situen a l’usuari a la informació que es fa referència i a més els links són curts, d’una o dues paraules com a màxim. M’he donat compte que només un link no està creat en una finestra nova.

No obstant això, considero que hi ha aspectes de l’article de la Núria Pérez que es podrien millorar. Crec que s’haurien de presentar els mitjans digitals que s’anomenen (La Vanguardia, el Diario crítico i Libertad digital) i aprofundir més en cada un d’ells.

S’hauria pogut utilitzar algun suport, com ara una fotografia, per ampliar la informació, però tampoc ho trobo imprescindible. És important introduir els màxims links possibles en els articles per contextualitzar la informació i per donar-li més qualitat. En aquest cas, crec que falten alguns enllaços. Per últim, només vull afegir que encara que els paràgrafs són breus, alguna frase és massa llarga.

Per concloure, considero que és un error haver d’escollir entre si són millors els mitjans digitals o els tradicionals, ja que el que s’ha de fer és lluitar per la complementarietat dels dos mitjans.